INSOLACIÓN

En la conmemoración del centenario de la muerte de Emilia Pardo Bazán, la editorial Reino de Cordelia publicó Insolación, una de sus novelas más avanzadas en todo lo que hace referencia a la restrictiva moral burguesa hacia las mujeres, moral transgedida sin pudor por la autora a lo largo de su vida.

La presente edición cuenta con las singulares, abundantes y acertadas ilustraciones de Javier de Juan, que son un ameno complemento durante la lectura.

El argumento es muy sencillo. La marquesa de Andrade, joven viuda, contraviniendo el decoro que debe a su posición y a su sexo, se deja arrastrar por los encantos de un joven y seductor galán que, poco a poco y con su simpática y colorida habla andaluza, va derribando todas sus defensas y prejuicios.

La propia marquesa inicia la narración de sus pesares pero, en la medida en que esta va siendo arrastrada por el galán y perdiendo el control de sus sentimientos, un narrador externo se hace cargo del relato y hace gozar al lector con las descripciones de los sensaciones cambiantes de la protagonista y las contradicciones que todo ello va despertando en su interior.

La descripción de los lugares en que transcurre el relato ayudan también al propósito de su autora, la cual conduce al lector por ambientes bien diferentes. Desde las recatadas viviendas de sus parientas solteronas, pasando por los mundanos salones del Madrid aristocrático para finalmente transportarnos al bullicio y algarabía de que hacen gala las clases populares en el campo durante la verbena del santo.

Insolación es una novela de fácil, placentera y a la vez profunda lectura.

SIDI

Sidi, Ludriq o Cid son algunos de los nombres con los que sus contemporáneos llamaron a Rodrigo Díaz de Vivar, héroe legendario del período de la Reconquista. No obstante, el narrador prefiere el de jefe de la hueste, porque fue ése su cometido, al menos en la época histórica en la que Pérez Reverte centra su relato (finales del siglo XI). El retrato, esquemático por lo demás, que de él obtenemos no se recrea tanto en la persona sino en sus circunstancias, en la época que le tocó vivir y en las decisiones que tomó. Jefe de la hueste, mercenario, soldado de fortuna, el Cid supo en todo momento el lugar que le correspondía y éste varió ostensiblemente al hallarse en la frontera entre los reinos castellanos, los francos y los de taifas que, en el período citado, ocupaban la mayor parte de la Península Ibérica. Aunque nunca perdió de vista que su sitio estaba con el rey Alfonso VI, junto con su hueste sirvió tanto a reyes cristianos como a musulmanes, los cuales son retratados con sus luces y sombras en este libro.

Una narración sencilla y clara a la vez con un protagonista al que hay que imaginar básicamente por sus acciones antes que por lo que el autor nos cuenta de él.

Frankestein

Si llegiu la novel.la original, podreu notar que hi ha moltes diferències entre aquesta i la versió, molt lliure, que el cinema ens ha ofert del text de la Mary Shelley. Al meu parer, la més important de totes és la diferent manera que tenen totes dues d’atribuir el protagonisme del relat. Al cinema, el monstre és l’estrella en tot moment i tota la trama gira a l’entorn de la seva lletjor i el suspens que les seves accions generen, donant com a resultat una obra del cinema de terror. En canvi, a la novel.la, és en Víctor Frankestein el personatge principal i les seves tribulacions són l’assumpte al voltant del qual gira la narració, donant com a resultat una novel.la que s’acosta més al gènere psicològic que no pas al de terror.

El tema principal ens l’ofereix la mateixa autora en el subtítol. Com si es tractés d’un Prometeu modern, el doctor Frankestein, en contra de totes les lleis naturals, crea una criatura deforme en su aspecte exterior, però amb ganes de viure i relacionar-se amb les persones que anirà trobant. Tanmateix la seva deformitat farà que tothom fugi davant la seva presència, encara que ell només busqui el bé. Tot això, unit a l’abandó que fa el seu mateix pare i creador, tindrà com a conseqüència que la criatura vagi derivant cap al monstre destructiu que acaba sent.

Repensar la història a partir de la novel.la us resultarà un exercici interessant i enriquidor a la vegada. Això sí, de la pel.lícula, guardeu només la imagen del monstre, per la resta deixeu-vos guiar de la genialitat de la Mary Shelley.

Ens explica Santiago Posteguillo en el seu llibre La noche en que Frankestein leyó el Quijote, que Mary Shelley va escriure aquesta novela a la casa que Lord Byron poseia a Suïssa. Allà acostumaven a passar llargues vetllades, sobretot quan el mal temps demanava restar a casa. En una d’aquestes ocasions, s’hi va plantejar un repte: escriure un relat de terror (val a dir que la majoria d’ells eren escriptors.) Al cap d’uns dies, tots van abandonar el seu propòsit, excepte la seva guanyadora, que no va escriure un relat tan terrorífic com es pretenia en un principi, però sí una obra d’art.

La traducció d’en Quim Monzó, proporciona un valor afegit a la lectura.

Us animo a recuperar aquest clàssic.

JANE EYRE

Obras de teatro, musicales y películas de cine siguen reinventando la historia de Jane Eyre, aunque ninguna de ellas consiguen superar la elegancia de la novela, la precisión y belleza en las descripciones de los paisajes, en la personalidad de sus personajes, en la profunda introspección de sus sentimientos y sobre todo, en el retrato de su protagonista. Jane Eyre se escribe en pleno apogeo del movimiento artístico romántico y su autora, gran admiradora de Byron y Walter Scott, crea una historia protagonizada por una chica rebelde, incomprendida, discordante, solitaria y luchadora. En una época en la que solo los hombres podían aspirar a explotar sus facultades, a las mujeres de su clase social solo les era permitido adquirir conocimientos artísticos (música, pintura y poco más) y prepararse para el matrimonio. Una sociedad muy jerarquizada encorseta las aspiraciones de Jane durante su infancia y parte de su juventud. Cuando,a pesar de ello, consigue labrarse un camino bastante acorde con sus aspiraciones, llegará un amor desgraciado que la hará retroceder a la miseria más absoluta.

Charlotte Brontë cuestionó los cimientos de su clase social y de su época, razón por la cual su éxito fue muy controvertido.

Actualmente, podemos considerarla como una obra que ha envejecido bien, si conseguimos liberarnos de la prejuicios propios de nuestra mentalidad moderna. Tenemos ante nosotros una lectura apasionante, muy bien escrita y que además nos hará reflexionar sobre la época en que está ambientada. Una joya de la literatura de todos los tiempos.

ILUSIONS PERDUDES

Lucien Rubempré viu a l’encorsetada ciutat d’Angouleme en un habitacle humil amb la seva mare i la seva germana i té una feina senzilla a l’impremta del seu estimadíssim amic, David Séchard. Tant la seva família con el seu amic l’idolatren i confien que un dia o altre s’obrirà camí entre l’aristocràcia de la ciutat i serà un poeta reconegut. Però Lucien té pressa per assaborir el seu triomf artístic i social. Aviat aconseguirà arribar a París, capital cultural d’Europa a l’època que l’ha tocat viure (la Restauració monàrquica de la primera meitat del XIX) i posarà tots els seus recursos al servei dels seus objectius.

De la mà d’aquest ingenu provincià i de la seva gran capacitat d’adaptació als diferents àmbits socials, moltes vegades amb una absència total d’escrúpuls, Balzac ens parla amb tot luxe de detalls, com a bon representant del Naturalisme francès, de classes socials, ambients, personatges, eines, dinàmiques laborals, judicials… i ens ofereix detalladíssimes informacions que ens ajuden a fer-nos una idea exacta de l’època en qüestió.

És un plaer deixar-se portar per la capacitat descriptiva de Balzac, el seu esperit crític i el coneixement profund del qual fa gala en tot moment.

Animo, a tots aquells que no hagin llegit encara res d’aquest autor, a endinsar-se en la seva magistral literatura. Els recomano que vagin confegint-se ,en la mesura que llegeixen la novel.la, d’una fitxa de personatges. De no fer-ho, els aviso que és tal la quantitat que hi apareixen, que perdran de seguida el fil de la narració. Paga la pena el petit esforç per poder connectar amb una obra tan espectacular com aquesta.

EL TEMPS DE LES CIRERES

La Natàlia Miralpeix va marxar de Barcelona l’any 1963, quan van ajusticiar en Julián Grimau, polític comunista, i retorna el 1974 just després de l’execució del jove anarquista Salvador Puig Antich. La ciutat ha canviat, però no gaire. La família, pertanyent a la burgesia local, s’ha acomodat a la situació, cadascun d’ells a la seva manera i arrossegant les seves pròpies mancances i contradiccions. Però per damunt de tot plana el misteri del pare. Ningú no li vol dir on és. Què fa aquell pare que no la va ajudar quan tant el necessitava?

És el temps de les cireres i com canta l’Yves Montand,

Quan vous serez au temps de cerises

vous aurez aussi des chagrins d’amour

Durant la seva vida, la Monserrat Roig, va lluitar a favor de les tesis feministes i contra el feixisme. Va morir molt jove, però ens va deixar joies literàries com aquesta que va rebre el Premi Sant Jordi l’any 1976.

L’AVENTURA DE L’AMOR

Ens trobem davant l’obra més exitosa de la Nancy Mitford. Una novel.la escrita per una autora anglesa i adreçada a lectors de parla no anglesa. En llegir-la hom té la sensació d’assistir a una acurada posada en escena de la tòpica família anglosaxona, amb un cap de família, pertanyent a l’aristocràcia rural, rondinaire i amant de la seva família, el seu país i l’esport de la caça; una lady dedicada en cos i ànima a la seva llar, i a fomentar els balls entre els seus coneguts amb l’objectiu de casar convenientment les seves filles. Aquestes, que no sempre acaben complint les espectatives dels seus pares, provoquen situacions interessants i necessàries per tal que el conflicte inherent a tota narració tingui lloc. Tanmateix, els sentiments i les contradiccions internes que pateixen els personatges segueixen sent explicades seguint els esquemes de l’estereotipada idea de la impertorbabilitat britànica.

La novel.la, amable, entretinguda i ben escrita, explica amb gràcia i estil els avatars de la trama, de tal manera que resulta fàcil deixar-se seduir i fruir amb la seva lectura.

L’OMBRA DEL VENT

Ens trobem davant d’una d’aquelles novel.les que guanyen amb lectures posteriors. És un plaer deixar-se arrossegar per la perícia narrativa del seu autor. Guiats per les seves paraules i el seu domini dels diferents registres del llenguatge ens endisem en dues històries paral.leles en les quals de vegades al lector li pot resultar difícil situar els personatges a causa de les similituds entre ells. El Julià Carax i el Daniel Sempere, la Penèlope Aldaya i la Bea Aguilar estimen, odien, pateixen, frueixen, passen per totes les etapes de la trama novel.lesca i atrapen el lector fins al final com a les grans novel.les del segle XIX.

Lectura imprescindiblement joiosa.

La ciudad de los prodigios

Las dos exposiciones universales que se iniciaron en Barcelona durante los años 1888 y 1929 proporcionan el marco histórico necesario para que Eduardo Mendoza nos describa como era la ciudad condal de la época. El autor enseña todas sus vergüenzas: los obstáculos que la administración central opuso a los afanes desarrollistas de la burguesía local, la dudosa honorabilidad y el poco reparo que estos tuvieron para con los sufridos obreros que fueron, como siempre, los verdaderos artífices de tamaña expansión urbanística y que sufrieron para ello unas deplorables condiciones higiènicas, sanitarias y laborales. También haremos un recorrido por lugares y edificios emblemáticos que fueron construidos para estos eventos.

Paralelamente a la pomposidad monumental que ambos acontecimientos produjeron en la ciudad, también aumentó el barraquismo destinado a acoger al número ingente de trabajadores que fueron necesarios, contraste este habitual en todas las grandes urbes conocidas a lo largo de la historia de la humanidad.

Personajes históricos e imaginarios se entremezclan en la novela, pero por encima de todos ellos tenemos a su protagonista, Onofre Bouvila, de orígenes humildes, pero con una inteligencia natural y una carencia total de escrúpulos que lo llevarán a transitar desde lo más bajo a lo más alto en el mundo de los negocios, aunque no siempre logrará alcanzar la satisfacción en el terreno personal o familiar.

En tanto en cuanto su autor se ha documentado profusamente y hace bastantes referencias a edificios que se construyeron para ambas exposiciones, algunos de ellos aún en pie, os recomiendo que echéis mano de Internet ya que encontraréis fotografías y planos que os ayudarán a entender la novela en toda su plenitud.

Si conocéis Barcelona, la lectura de esta novela os resultará muy amena, ya que la reconoceréis en gran medida. Si por el contrario no es así, este es el momento ideal para transitar por ella, ya que mucho de los edificios y lugares citados existen y su historia resulta muy interesante, a la vez que os ayudarán a entender el carácter de esta hermosa ciudad.

EL MESTRE DE TAÜLL

A començaments del segle XII, en Marc de Tolosa, aprenent de pintor; en Bernat de Cremona, primer oficial i el mestre Arnau de Bèrgam, juntament amb l’ase i el gos que els acompanyen, arriben a la vall de Boí amb l’encàrrec d’acabar les pintures de Santa Maria de Taüll i portar a terme una de les més importants obres de l’art romànic europeu, les pintures de Sant Climent de Taüll. Tanmateix, no ho tindran gens fácil; amb una societat feudal summament estratificada, el mestre Arnau i la seva colla patiran els desavantatges inherents a la seva posició. Caldrà esperar 200 anys, a les portes del Renaixement, per tal que els artistes gaudeixin del seu merescut reconeixement.

Amb aquesta novel.la ens podem fer una idea bastant aproximada del que suposà aquest període a nivell de petites localitats allunyades dels centres de poder, tot i viuure sota el seu jou. No obstant, el més m’ha cridat l’atenció ha estat la senzillesa, fruit d’un profund coneixement, amb la qual l’autor ens explica la intenció de l’artista medieval, el seu pensament i religiositat i com, malgrat haver de desenvolupar la seva obra segons unes directrius artístiques (basades en l’estil imperant a l’època) i, sobretot, ideològiques, aconsegueix desenvolupar un projecte personal, una potent i única obra d’art. El mestre Arnau va representar un Crist en majestat, solemne, sublim i, per damunt de tot, poderós. Com d’impressionats devien quedar tots aquells que, analfabets en la seva immensa majoria, traspassaven les portes de l’església i es trobaven davant tamanya representació del poder de Déu. Només els quedava sotmetre’s a aquesta autoritat i patir al món terrenal per tal d’aconseguir fruir al mès enllà de la gràcia celestial.

Em permeto ressenyar que les pintures de l’àbsis de Sant Climent de Taüll van ser salvades de l’espoli durant el segle XIX i que actualment en podem gaudir a les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya.