JANE EYRE

Obras de teatro, musicales y películas de cine siguen reinventando la historia de Jane Eyre, aunque ninguna de ellas consiguen superar la elegancia de la novela, la precisión y belleza en las descripciones de los paisajes, en la personalidad de sus personajes, en la profunda introspección de sus sentimientos y sobre todo, en el retrato de su protagonista. Jane Eyre se escribe en pleno apogeo del movimiento artístico romántico y su autora, gran admiradora de Byron y Walter Scott, crea una historia protagonizada por una chica rebelde, incomprendida, discordante, solitaria y luchadora. En una época en la que solo los hombres podían aspirar a explotar sus facultades, a las mujeres de su clase social solo les era permitido adquirir conocimientos artísticos (música, pintura y poco más) y prepararse para el matrimonio. Una sociedad muy jerarquizada encorseta las aspiraciones de Jane durante su infancia y parte de su juventud. Cuando,a pesar de ello, consigue labrarse un camino bastante acorde con sus aspiraciones, llegará un amor desgraciado que la hará retroceder a la miseria más absoluta.

Charlotte Brontë cuestionó los cimientos de su clase social y de su época, razón por la cual su éxito fue muy controvertido.

Actualmente, podemos considerarla como una obra que ha envejecido bien, si conseguimos liberarnos de la prejuicios propios de nuestra mentalidad moderna. Tenemos ante nosotros una lectura apasionante, muy bien escrita y que además nos hará reflexionar sobre la época en que está ambientada. Una joya de la literatura de todos los tiempos.

ILUSIONS PERDUDES

Lucien Rubempré viu a l’encorsetada ciutat d’Angouleme en un habitacle humil amb la seva mare i la seva germana i té una feina senzilla a l’impremta del seu estimadíssim amic, David Séchard. Tant la seva família con el seu amic l’idolatren i confien que un dia o altre s’obrirà camí entre l’aristocràcia de la ciutat i serà un poeta reconegut. Però Lucien té pressa per assaborir el seu triomf artístic i social. Aviat aconseguirà arribar a París, capital cultural d’Europa a l’època que l’ha tocat viure (la Restauració monàrquica de la primera meitat del XIX) i posarà tots els seus recursos al servei dels seus objectius.

De la mà d’aquest ingenu provincià i de la seva gran capacitat d’adaptació als diferents àmbits socials, moltes vegades amb una absència total d’escrúpuls, Balzac ens parla amb tot luxe de detalls, com a bon representant del Naturalisme francès, de classes socials, ambients, personatges, eines, dinàmiques laborals, judicials… i ens ofereix detalladíssimes informacions que ens ajuden a fer-nos una idea exacta de l’època en qüestió.

És un plaer deixar-se portar per la capacitat descriptiva de Balzac, el seu esperit crític i el coneixement profund del qual fa gala en tot moment.

Animo, a tots aquells que no hagin llegit encara res d’aquest autor, a endinsar-se en la seva magistral literatura. Els recomano que vagin confegint-se ,en la mesura que llegeixen la novel.la, d’una fitxa de personatges. De no fer-ho, els aviso que és tal la quantitat que hi apareixen, que perdran de seguida el fil de la narració. Paga la pena el petit esforç per poder connectar amb una obra tan espectacular com aquesta.

EL TEMPS DE LES CIRERES

La Natàlia Miralpeix va marxar de Barcelona l’any 1963, quan van ajusticiar en Julián Grimau, polític comunista, i retorna el 1974 just després de l’execució del jove anarquista Salvador Puig Antich. La ciutat ha canviat, però no gaire. La família, pertanyent a la burgesia local, s’ha acomodat a la situació, cadascun d’ells a la seva manera i arrossegant les seves pròpies mancances i contradiccions. Però per damunt de tot plana el misteri del pare. Ningú no li vol dir on és. Què fa aquell pare que no la va ajudar quan tant el necessitava?

És el temps de les cireres i com canta l’Yves Montand,

Quan vous serez au temps de cerises

vous aurez aussi des chagrins d’amour

Durant la seva vida, la Monserrat Roig, va lluitar a favor de les tesis feministes i contra el feixisme. Va morir molt jove, però ens va deixar joies literàries com aquesta que va rebre el Premi Sant Jordi l’any 1976.

L’AVENTURA DE L’AMOR

Ens trobem davant l’obra més exitosa de la Nancy Mitford. Una novel.la escrita per una autora anglesa i adreçada a lectors de parla no anglesa. En llegir-la hom té la sensació d’assistir a una acurada posada en escena de la tòpica família anglosaxona, amb un cap de família, pertanyent a l’aristocràcia rural, rondinaire i amant de la seva família, el seu país i l’esport de la caça; una lady dedicada en cos i ànima a la seva llar, i a fomentar els balls entre els seus coneguts amb l’objectiu de casar convenientment les seves filles. Aquestes, que no sempre acaben complint les espectatives dels seus pares, provoquen situacions interessants i necessàries per tal que el conflicte inherent a tota narració tingui lloc. Tanmateix, els sentiments i les contradiccions internes que pateixen els personatges segueixen sent explicades seguint els esquemes de l’estereotipada idea de la impertorbabilitat britànica.

La novel.la, amable, entretinguda i ben escrita, explica amb gràcia i estil els avatars de la trama, de tal manera que resulta fàcil deixar-se seduir i fruir amb la seva lectura.

L’OMBRA DEL VENT

Ens trobem davant d’una d’aquelles novel.les que guanyen amb lectures posteriors. És un plaer deixar-se arrossegar per la perícia narrativa del seu autor. Guiats per les seves paraules i el seu domini dels diferents registres del llenguatge ens endisem en dues històries paral.leles en les quals de vegades al lector li pot resultar difícil situar els personatges a causa de les similituds entre ells. El Julià Carax i el Daniel Sempere, la Penèlope Aldaya i la Bea Aguilar estimen, odien, pateixen, frueixen, passen per totes les etapes de la trama novel.lesca i atrapen el lector fins al final com a les grans novel.les del segle XIX.

Lectura imprescindiblement joiosa.

La ciudad de los prodigios

Las dos exposiciones universales que se iniciaron en Barcelona durante los años 1888 y 1929 proporcionan el marco histórico necesario para que Eduardo Mendoza nos describa como era la ciudad condal de la época. El autor enseña todas sus vergüenzas: los obstáculos que la administración central opuso a los afanes desarrollistas de la burguesía local, la dudosa honorabilidad y el poco reparo que estos tuvieron para con los sufridos obreros que fueron, como siempre, los verdaderos artífices de tamaña expansión urbanística y que sufrieron para ello unas deplorables condiciones higiènicas, sanitarias y laborales. También haremos un recorrido por lugares y edificios emblemáticos que fueron construidos para estos eventos.

Paralelamente a la pomposidad monumental que ambos acontecimientos produjeron en la ciudad, también aumentó el barraquismo destinado a acoger al número ingente de trabajadores que fueron necesarios, contraste este habitual en todas las grandes urbes conocidas a lo largo de la historia de la humanidad.

Personajes históricos e imaginarios se entremezclan en la novela, pero por encima de todos ellos tenemos a su protagonista, Onofre Bouvila, de orígenes humildes, pero con una inteligencia natural y una carencia total de escrúpulos que lo llevarán a transitar desde lo más bajo a lo más alto en el mundo de los negocios, aunque no siempre logrará alcanzar la satisfacción en el terreno personal o familiar.

En tanto en cuanto su autor se ha documentado profusamente y hace bastantes referencias a edificios que se construyeron para ambas exposiciones, algunos de ellos aún en pie, os recomiendo que echéis mano de Internet ya que encontraréis fotografías y planos que os ayudarán a entender la novela en toda su plenitud.

Si conocéis Barcelona, la lectura de esta novela os resultará muy amena, ya que la reconoceréis en gran medida. Si por el contrario no es así, este es el momento ideal para transitar por ella, ya que mucho de los edificios y lugares citados existen y su historia resulta muy interesante, a la vez que os ayudarán a entender el carácter de esta hermosa ciudad.

EL MESTRE DE TAÜLL

A començaments del segle XII, en Marc de Tolosa, aprenent de pintor; en Bernat de Cremona, primer oficial i el mestre Arnau de Bèrgam, juntament amb l’ase i el gos que els acompanyen, arriben a la vall de Boí amb l’encàrrec d’acabar les pintures de Santa Maria de Taüll i portar a terme una de les més importants obres de l’art romànic europeu, les pintures de Sant Climent de Taüll. Tanmateix, no ho tindran gens fácil; amb una societat feudal summament estratificada, el mestre Arnau i la seva colla patiran els desavantatges inherents a la seva posició. Caldrà esperar 200 anys, a les portes del Renaixement, per tal que els artistes gaudeixin del seu merescut reconeixement.

Amb aquesta novel.la ens podem fer una idea bastant aproximada del que suposà aquest període a nivell de petites localitats allunyades dels centres de poder, tot i viuure sota el seu jou. No obstant, el més m’ha cridat l’atenció ha estat la senzillesa, fruit d’un profund coneixement, amb la qual l’autor ens explica la intenció de l’artista medieval, el seu pensament i religiositat i com, malgrat haver de desenvolupar la seva obra segons unes directrius artístiques (basades en l’estil imperant a l’època) i, sobretot, ideològiques, aconsegueix desenvolupar un projecte personal, una potent i única obra d’art. El mestre Arnau va representar un Crist en majestat, solemne, sublim i, per damunt de tot, poderós. Com d’impressionats devien quedar tots aquells que, analfabets en la seva immensa majoria, traspassaven les portes de l’església i es trobaven davant tamanya representació del poder de Déu. Només els quedava sotmetre’s a aquesta autoritat i patir al món terrenal per tal d’aconseguir fruir al mès enllà de la gràcia celestial.

Em permeto ressenyar que les pintures de l’àbsis de Sant Climent de Taüll van ser salvades de l’espoli durant el segle XIX i que actualment en podem gaudir a les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

QUATROCENTO

Lorenzo de Médicis, el Magnífico, icono del ideal renacentista del siglo XV, como amante de las artes fue un hombre muy cultivado y gran mecenas de artistas de la talla de Leonardo, Boticelli o Donatello. Como estadista intentó mantener la paz en la república de Florencia, a la vez que mantuvo alejado de sus ansias expansionistas al papa Sixto IV, lo cual resultó bastante difícil, teniendo en cuenta las alianzas que este mantuvo con poderes locales florentinos, así como con personajes de la talla de Fernando de Aragón. El momento más sangrante de esta disputa sucedió durante la conjura de los Pazzi, banqueros que apoyaron al Papa en contra de los Médicis y que participaron de uno de los golpes de estado más sangrientos que ha conocido la historia.

¿Pero quién fue el verdadero instigador de tamaño desafuero?

Durante siglos, ha permanecido oculto, pero la inteligente e intrépida estudiante Ana Sotomayor, que prepara su tesis sobre un artista de la época, consigue descubrir quién fue el causante de la conjura.

Amor, luchas por el poder, sociedades secretas que han persistido a lo largo de los siglos, reconocidos artistas y un nutrido elenco de personajes reales e inventados componen el crisol de esta novela. El autor va saltando en todo momento del pasado al presente, manteniendo como un equilibrista las dos tramas, paralelas aunque coincidentes en el asunto principal. El resultado de todo ello es un relato que engancha por la seducción que supone trasladarse al impresionante mundo del temprano renacimiento italiano, así como por el seguimiento de la trama que nos viene marcado por Ana, la cual poco a poco va desentrañando misterios seculares y algunos más actuales que, como un castillo de naipes, van descubriéndose en la medida que los primeros se nos va revelando.

Jo, Gaudí

Mitjançant unes cartes que suposadament va escriure Gaudí a un amic proper durant una convalescència, l’autor, Xavier Güell, bésnet d’Eusebi Güell, gran mecenes de l’artista, ens explica les vicissituds de la vida de l’artista, les seves idees sobre art, política, religió, així com alguns interessants episodis que ens ajuden a conèixer millor el gran geni del Modernisme català. Deambulen per les seves pàgines, amics íntims i d’altres personalitats de l’època, como ara Joan Maragall, Jacint Verdaguer, el marquès de Comillas o Miguel de Unamuno. També trobem d’altres menys il.lustres però no menys importants, anarquistes, treballadors, gent del poble en definitiva. Entre tots ells ens fem una idea bastant aproximada de la convulsa època que els hi va tocar viure, tant a nivell artístic, com polític i social.

No es tracta d’una novel.la a l’ús, amb conflicte i desenllaç final, ja que sabem, i l’autor ens ho recorda des de bon començament, la fi del protagonista, sinó que assistim de manera pausada i ordenada als sucessos que es produiren a la vida de l’irrepetible Gaudí i també a les seves reflexions.

Essencial per als amants del Modernisme i per tots aquells, que, sense ser-ne gran coneixedors, hagin sentit a parlar alguna vegada de l’obra de l’artista català més conegut mundialment .

L’homenatge. Xulio Ricardo Trillo

Si us agrada el moviment artístic modernista català o voleu saber més sobre els seus protagonistes, no deixeu de llegir aquesta novel.la. El seu personatge principal és un suposat crític d’art que guarda una antiga rancúnia contra aquests artistes; a la seva joventut no va ser prou valorat per aquest elitista cercle i, per acabar-ho d’adobar, no va aconseguir que la dona i model d’un dels seus membres, de la qual estava enamorat, s’hi fixés en ell. Tot això servit a l’incomparable i emblemàtic escenari del Cau Ferrat conforma una trama que, sense ser gaire atrevida, ens proporciona elements significatius de la vida dels modernistes que ens aporten nous elements per al seu coneixement.